¿cuándo se acepta la vulnerabilidad del olvido?

sensiblona

 no sóc sensible
sóc persona

i sento coses

molt intenses

i molta estona

perspectiva

miro enrere
i no recordo
exactament
quan va ser
però va passar
i no ho vaig entendre

i ara, 
em miro
i entenc 
per què va passar

omargura

 a vegades passa

i altres no

no entenc perquè

ni entenc com

però apareixes

als meus pensaments

i no vull veure't

no vull recordar com olores

ni la forma dels teus cabells

a vegades passa

i no sé com

ni perquè

però recordo aquella cançó 

que tocaves

mentre m'adormia al teu sofá

a vegades passa

i no sé com

ni perquè

però no vull recordar

aquell café amb llet d'arrós

ni com em vas canviar la vida

ni com et vaig conèixer

ni com vaig destrossar una relació

ni com perdia el cul per tu

a vegades passa

i deixo que passi

per no quedar-me

amb la teva cara

al cap

tot el dia

a vegades passa

i passa

i passa

ni no deixa de passar

sempre dins

visc fora de casa
des de fa molt de temps
i sé que no tornaré mai
i sé que hauria de anar-les a veure
més sovint
i ara me n'adono
i ara
que no puc fer-ho
ho veig

visc fora de casa
des de fa molt de temps
i encara marxaré més lluny
però sé que en quant tot això acabi
aniré
molt més sovint
perquè ara
me n'adono
i no ho puc fer
però ho faré

visc fora de casa
des de fa molt de temps
però les porto dins

i les sento aquí
quan tanco els ulls
i veig a la mama
portant-me un suc de taronja
cada matí

i les sento aquí
quan tanco els ulls
i veig la Andrea
ficant-se al meu llit
per poder dormir

i les sento aquí
quan tanco els ulls
i veig els avis
preparant la taula
el diumenge al migdia

i em sento allà
quan tanco els ulls
i m'hi veig
pujant aquelles escales blanques
obrint aquella porta marró
caminant pel passadís
que de nit
em feia tanta por
girant a mà dreta
i entrant a la meva habitació

i em sento allà
quan tanco els ulls
i recordo les meves tardes
tancada entre aquelles parets
estudiant
escrivint
sentint
plorant

i me n'adono
que no trobo a faltar
aquell barri
que em va fer patir tant
ni aquell institut
on em sentia tan i tan petita

i me n'adono
que no trobo a faltar
aquella casa
que no trobo a faltar
aquelles parets
ni aquell passadís
que em feia por
durant la nit
ni aquella porta marró
ni aquelles escales blanques

i me n'adono
que porto casa meva
dins meu
que porto
la meva mare
la meva germana
i els meus avis
just aquí dins
on em poso la mà
quan els recordo
quan els trobo a faltar
i em poso a plorar

i me n'adono
que per molt lluny
que sigui
sempre els porto a dins
i això
em fa sentir a casa

que per molt de temps
que passi
sempre els porto a dins
i això
em fa sentir a casa